Una altra estructura d'estalvi és possible.

Amb gran part del patrimoni centrat en immobles o, si escau, comptes corrents, es fa indispensable que la reforma fiscal potenciï accions perquè l'estalvi de les famílies es dirigeixi a bon port, mirant a llarg termini.

Sonen tambors electorals, de manera que la maquinària de la reforma fiscal que sentiran els ciutadans espanyols en les seves butxaques a partir del 2015, any de la cita amb les urnes, ja s'ha posat en marxa. Bon compte d'això va dir el ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, en la interessant entrevista que públic aquesta mateixa revista fa uns dies (veure número 926, de 21 de febrer) i en la qual es dedicava un espai important a la fiscalitat de l'estalvi.

Les últimes dades publicades per Inverco vénen a donar suport a la tesi de la recuperació. La taxa d'estalvi de les llars espanyoles es va recuperar lleugerament, fins a arribar en el tercer trimestre del 2013 un 10,5 % de la renda disponible. I si es confirmen les bones previsions per a aquest exercici, és probable un lleuger creixement de la renda disponible de les famílies. Si a tot això se suma la hipotètica futura rebaixa de l' Impost de la Renda de les Persones Físiques (IRPF) de les rendes mitjanes que ha apuntat Montoro per << alliberar rendes i augmentar la capacitat d'estalvi >>, podem pensar que ben aviat Espanya estarà en condicions d'afrontar el desafiament de canviar el seu actual model d'estalvi , o bé seguir fent del totxo seu monocultiu financer particular.

MOLT EN HABITATGE I EN DIPÒSITS
La concentració en el sector immobiliari de l'estalvi de les famílies comporta riscos molt importants, com ho demostra el fet que els països amb una proporció superior d'actius immobiliaris en la seva estructura d'estalvi (com el cas d'Espanya), han patit un deteriorament major de la seva riquesa total davant d'aquells que assignaven una major proporció de la seva renda a l'adquisició d'actius financers. Actualment, vuit de cada deu euros de la riquesa financera de les famílies espanyoles estan en el totxo. I dels dos euros restants, un es troba en comptes corrents. Poc més espot dir per concloure que a Espanya s'estalvia malament.

Portem molts anys ponent tots els ous a la mateixa cistella amb el risc que això comporta. Invertir en immobles no permet realment a les famílies una diversificació adequada per mitigar els riscos. Per tant, quan les famílies inverteixen en immobles com estalvi per complementar les pensions, han de ser conscients que realitzen una inversió de risc. La caiguda del preu dels actius immobiliaris durant la crisi ha generat pèrdues importants del valor de la riquesa immobiliària de les llars espanyoles. En canvi, la riquesa financera neta ha baixat amb molta menys intensitat.

A la pèrdua de valor caldria afegir la fal·làcia de la liquiditat de l'actiu immobiliari, que ha calat en la ment dels espanyols com absoluta gràcies a la bombolla. Durant anys l'habitatge s'ha monetitzat gairebé instantàniament i amb una revaloració molt superior dels tipus d'interès, cosa molt poc habitual en aquest tipus d'actius.

DIRIGIR L'ESTRATÈGIA
Amb molt bon criteri, Cristóbal Montoro deia en la seva entrevista en aquesta mateixa publicació que << no cal centrar-se únicament en l'estímul fiscal ... La fiscalitat influeix, la motivació (l'estalvi), però no és determinant >>. I és cert, s'hauria de deixar d'apel·lar a la fiscalitat com a principal motiu d'estalvi per començar a esgrimir les dificultats econòmiques que trobaran els futurs jubilats (o aturats) en cas de no comptar amb estalvis suficients.

Ara bé, el que Montoro no ha de passar per alt és que la fiscalitat de l'estalvi s'orienta a aquest cap a un producte o cap a un altre. En mans de l'Executiu està virar l'estructura de l'estalvi de les famílies cap a esquemes més eficients i amb menys risc.

L'HABITATGE COM COMPLEMENT A LA PENSIÓ ÉS UNA INVERSIÓ DE RISC.

EN MANS DEL GOVERN ESTÀ VIRAR L'ESTALVI CAP ESQUEMES MÉS EFICIENTS.

Informació: Inversión